1895
Aquest text ha estat digitalitzat i processat per
l'Institut d'Estudis Catalans, com a part del projecte
Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.
En mitj l'esplendenta y paradissíaca encontrada coneguda per Camp de Tarragona, se aixecan tres hermosas ciutats com tres perlas engastadas en lo vert mantell de sa campinya: Tarragona, Reus y Valls. Si Tarragona es l'antiga metrópoli romana, la ciutat plena de recorts historichs que hi deixaren la munió de rassas y pobles que per ella passaren, desde'ls ciclopes als alarbs; si Reus es la ciutat esforsada de fama universal, la patria dels artistas mes genials de nostre terra, la germana petita de Barcelona, que á son costat va caminant á la devantera del progrés, Valls es la ciutat típica de Catalunya, la ciutat hont viu la patria antiga ab sas festas y costums tradicionals y seculars, que son son orgull y la fan digne de l'atmiració de propis y extranys.
En cap altre ciutat del Principat pot estudiarse l'antiga patria catalana com en la ciutat de Valls, per lo que toca á sa part moral. En ella veyém naixer la típica esforsada y venerada institució dels Mossos de la Escuadra gracias á la iniciativa y patriotisme dels célebres Vecianas; en ella veyem apareixer la típica y excéntrica afició als Castells, que alcansaren ya en épocas inmemorables un desentrotllo perfecció y atreviment inconcebibles; en ella veyém representarse los típichs y fins á cert punt grotescos Balls, que be poden considerarse com las primeras pedras dels fonaments del teatre catalá, y per fi en ella veyém també arraigadas totas las festas y costums propias de las Festas Majors de las altres poblacions de Catalunya que tan característica fesomía las hi donan. Valls, es un compendi, un resum, de la antiga patria catalana.
La ciutat de Valls está edificada en una cresta de terra aixecada en mitj de dos barranchs tributaris del Francolí, que passa á menos de una hora de sas parets. Lo punt culminant d'aquesta cresta, lo segueix de llarch á llarch l'antich carrer de la Cort, avuy de Baldrich, perfectament plá en tota sa extenció y regularment dret. A una part y altre d'aquest carrer, lo mes important de la ciutat, s'extenen las dugas meytats del poble en bastant pronunciada devallada. La part de la esquerra es molt mes gran é important que la de la dreta, y en ella's troban los comersos mes importants, los principals carrers y plassas, mereixent figurar entre'ls primers lo Major, lo de Sant Olaguer, lo de Sant Antoni y de las Sarrias, y entre las segonas la de la Constitució y la del Mercat, las dugas porticadas y empedradas ab grans llosas de pedra picada.
Valls no te monuments publichs ni grans edificis, pero las casas, en los principals punts de la ciutat, son altas, grans y espayosas. Entre'ls pochs edificis historichs y d'algun valor, mereixen citarse lo grandiós casal conegut pel Castell; l'antiga morada del Vecianas en lo carrer de Sant Antoni, las Casas Consistorials, lo convent de las Mínimas, etc. y entre'ls temples lo de la parróquia del Carme y'l de la de Sant Joan, un dels mes notables de Catalunya.
Un dels mellors beneficis de que disfruta Valls y que deuhen envejar casi totas las ciutats de Catalunya, es lo de las fonts públicas, puig son en tal número y es tan gran y de tan bona calitat lo caudal d'aigua que constantment raja de sas canellas, que pocas serán las ciutats de la península que pugan acomparárseli. Te dugas plassas ab frondosos arbres, nombrosas carreteras que entran á la població, la major part y en llargas extensions, están plantadas també de dugas fileras de plátanos quals ramas se encreuhen formant la prespectiva de verdaders túnels.
Pels alrededors de la ciutat tot es verdor. Extensas y frondosas hortas se extenen per totas bandas, aixecanse en mitj de ellas y á la sombra de las arbredas, elegants masias y pintorescos barracons que á las festas atrauhen á la gent de la ciutat y's converteixen en altres tants animats llochs de distracció. Cap al nort de la població, en un siti anomenat lo Bosch, las masias son en tal nombre y son tant elegants y grandiosas moltas d'ellas, que vist de lluny apareixen com una extensa y compacte agrupació de edificacions. Casi pot dirse que durant molta part del istiu, lo Bosch absorbeix la vida de Valls.
A Valls, predomina l'element agricul, segueix en importancia l'industrial y es molt poch considerable l'comercial. Sa situació topográfica en mitj d'una comarca molt productiva, entre importants pobles com Alcover, Vallmoll, Pla, Vilarrodona y altres de menos importancia, lo fa centre d'un moviment considerable, sobretot los dimecres y dissaptes, en quals dias se celebra'l mercat, á quin acuden fins los habitants de la montanya de Prades y'ls de la Selma. Tal es Valls com á població. Veyemlo are baix l'aspecte de sas costums típicas y pintorescas.
Si haveu estat may á la Festa Major d'alguna de las ciutats ó vilas del Camp, haureu ya atmirat extassiats, sens donarvos compte de com es possible tal cosa, aqueixas colossals, atrevidas y elegants torres, quals pilastres son cossos humans y quals voltas y lligats, están construhits per musclosos y nervuts brassos quinas mans s'arrapan desesperadament, fent tremolar als cossos com si per baix als fonaments del edifici passés un devastador terratremol. Descubrimnos devant d'aqueix espectacle, potser unich en lo mon, propi de titans, que'ls homes de nostre terra, donant una colossal prova de son poder, aixecan á las derrerias del sigle XIX á la vista de la desvalguda y degenerada humanitat.
¿Com comensaren los Castells? ¿Quin fou son origen? Ningú ho sab á punt segur; cap document ne parla; l'Historia de Valls del erudit Puigjaner ho calla. Los besavis dels avis de l'actual generació feyan ya Castells. ¿Tingueren son origen en Valls? No pot assegurarse. Corra com á bastant certa la tradició de que a mitjos dels sigle XV, vingueren uns alarbs, una especie de companya de funambuls, quals exercissis maravellosos agradaren tan á la gent de la població, que procurant imitarlos n'exiren mestres. Desde llavoras que's fan castells.
Per mes que no's puga sentar com á cert aquest origen, nosaltres lo créyem bastant atmissible, y li considerarán totas las personas inteligents, amés amés si tenen en compte que la gralla que va sempre com á complement del Castell, al só de qual música s'aixeca, es un instrument alarb, importat á Espanya pels invasors fills del Islám.
Mireusels en mitj de la Plassa de la Vila. La gent está atapahida, la plassa feta una mar de caps; es la una, y no obstant lo suculent dinar de Festa Major que'ls espera, ningú vol anarsen sens avants veurer alsar la derrera torre, los tres de nou que farán si'l valor y la forsa no flaqueijan, ó si las dugas collas, nova y vella, que desde temps inmemorable existeixen, se posan de contrapunt en la empresa. La gralla y'l tambal rompen en un tó tranquil y pausat; als pochs moments, tres homes alts y robustos com tres columnas romanas, descalsos, ab calsillas blavas, ab calsotets y faixa, ab cos de camisa y mocador vermell lligat al cap, se elevan per sobre la bellugor de caps, quals miradas se dirigeixen cap aquell punt com brújulas atretas per la estrella polar. Arrapats als cossos dels segons pujan los tersos, menos grans y menos sapats, pero forts y nervuts, ya que van á ocupar los punts mes dificils de la fortalesa y son necessaria gent-jove, de poch pes y molt coratge. Derrera d'aquestos seguidament van enfilanse los quarts, tres joves de vint á vinticinch anys, que muntan, muntan ab una suavitat y aplom atmirables, escorrentse cossos amunt com á plomas que'l vent anés elevant. Derrera aquests, sembla impossible que puga pujarhi ningú mes, y no obstant tres jovenets de divuyt á vint anys, van amunt, amunt, amunt, fins á formar lo quint cos del edifici. ¿Qui mes s'atrevirá á pujar alli dalt? Mireusels, son tres criaturas las que s'hi atreveixen, tres criaturas de quinze ó setze anys á quinas lo perill no espanta; son los sisés, los que van á coronar las tres elevadas pilastres. ¿A qui li será possible pujar ara á aquella altura? Encare pujan dos mes de la mateixa edat; son los dosos; un cop á dalt, drets demunt dels sisés, sobre diferents y desiguals espatllas, se posan las mans sobre llurs espatllas y esperan que l'aixecador, una criatura, vinga á posarse de gat sobre los dos. Ya hi ha arribat, ya hi és, ya se ajau, los genolls sobre las espatllas del un y las mans sobre las del altre… ¿Qui es aquella criatura que sens poguer abastar los fornits cossos se empuja amunt? ¿Es un angelet baixat del cel que aprofita aqueixa escala pera empujársen'hi?… Ah! es l'enxaneta, ¡pobre enxaneta! ¡pobre criatura! á quantas mares fas bategar lo cor pensant ab los seus fillets! Tot just tas tendres camas comensan á sostenir ton cos, y ya t'enfilas alli ahont l'home no ha gosat escalar, alli ahont lo perill t'amenassa constantment y molts cops te pega. ¡Temeraria criatura! Miréusela, ya guanya la sima, ya se encanxarra sobre l'aixecador com si estesin jugant en terra plana, se treu lo mocador del cap cuydadosament per no perdre l'equilibri, ya saluda á la multitut que aplaudeix frenética, no's belluga, no respira… Aqui la gralla dona una nota enérgica y sostinguda, una nota aguda que posa'l cor pendent d'un fil, d'un cabell, com esperant una catástrofe inminent, lo castell tremola, se decanta, las camas s'aclofan, no poden mes, las espatllas s'abaixan, los cossos se doblegan, los ulls surten del cap, lo suor raja de totas las caras que la rojor encén, tot s'acaba, l'edifici bamboleja com un castell de cartas á punt de caure, caurá d'assi? caurá d'allá? caurá de baix? caurá de dal? au… au… au… un moment mes… L'enxaneta ya ha guanyat la part oposada, ya s'escorra cossos avall com una anella deixada anar per una corda, l'aixecador ya s'aixeca y baixa ab igual prestesa, los dosos fan lo mateix, tots, los uns derrera'ls altres, van deixanse y baixant, baixant, fins que al cap de contats moments, l'atmirable edifici de carn humana, queda desfet com per art d'encantament. La gralla para de tocar, lo cor respira, s'aixampla… Gracias á Deu. L'espectador ha passat deu minuts en un estat de sugestió dolorosa, ab lo cor oprimit, pendent d'un fil, d'un cabell, pero un sospir lo desahoga, li aixampla'l cor y experimenta'l goig que segueix á la sensació produhida per la contemplació d'un espectacle gran, imponent, magestuós, incomprensible, com aquellas obras de la Naturalesa devant de las quals l'home's contempla petit é insignificant, com un no rés.
Aquest castell, anomenat tres de nou es l'exercissi mes dificil d'executar, l'obra mestre, l'últim esfors, la derrera paraula en l'afició ó en l'art. A fi de que resulti mes factible, se agregan á ell los reforsos als quals donan lo nom de crossas, formats per tres pilans exteriors y tres d'interiors de dos ó de tres cossos d'elevació, quals individuos ab sas nervudas mans agafan estretament los tormells dels que forman las columnas centrals prestánloshi aixis son apoyo. Uns tres de nou sense crossas, es una cosa verament extraordinaria, tant, que segons testimoni de molts aficionats, sols s'ha lograt portar á cap una sola vegada, á Tarragona.
En la formació d'aqueix extrany edifici de cossos humans, sense contar las crossas, entran 22 individuos, comensant ab homes fornits en los baixos, y anant disminuhint fins á l'enxaneta, que casi sempre es una criatura de vuyt ó deu anys. De aquesta conformitat, lo castell atquireix un conjunt molt ayrós y armonich, elegant y artistich. ¡Quina presió tan terrible pesa sobre las espatllas dels baixos! Y ¡quin puesto tan dificil de ocupar lo dels segons, que á la gran presió que sobre d'ells pesa, uneixen la desventatge de sentar los peus en un lloch tan insegur com es las espatllas d'un altre home! Si l'enginyer que al aixecar una atrevida pilastre calcula y prova metematicament la presió que pot resistir la pedra del fonament fins á pulverisarse, vingués á calcular la presió que poden resistir los muscles humans, ben segur que tement l'aplastament, s'espantaria d'aixecar una columna tan atrevida valense de tan flonjos materials. Y no obstant, los fills de Valls, atrevits y temeraris, no tan sols l'aixecan sempre que poden sens por al aplastament, sinó que es tan gran la seva afició, que aquells mes debils que veuhen que ab ells no es possible la empresa, moririan satisfets, mentres fos després d'haver lograt aixecar uns tres de nou.
L'exercisi mes atrevit després dels tres de nou, es sens dupte'l pilá de set alsat sense crossas. ¡No es poca cosa set homes l'un sobre las espatllas del altre! ¡Una columna de carn ahislada fins á l'alsada de un tercer pis! Es un altre cheuf-d'oeuvre que aspiran á portar sobre las espatllas tots los aficionats. Una de las combinacions mes ingeniosas y atrevidas al ensemps, es la denominada los cinch pilans de set. La seva apariencia exterior es exactement que la de un castell de cuatre de nou, sense dosos, aixecador ni enxaneta. Mes dins d'aquest, cuatre pilans lligats mutuament, se eleva al centre un quint pilá, que va pujant á mida dels altres dels que reb y presta simultaneament apoyo. Quan ya'ls cinch pilans han alcansat ya l'alsada de set homes, los quatre exteriors van desfense fins á deixar sol y ahislat al del mitj, que apareix com ánima del edifici, alt, esbelt y atrevit, y que la multitut saluda ab un frenetich aplauso.
Notables son també uns quatre de nou, los tres de vuyt, los tres de set, los dos de vuyt, lo pilá de sis, y d'altres edificis no menos elevats aixecats per baix, ó siga comensant per elevar l'enxaneta, y á forsa de brassos, alsar las columnas fins á las espatllas d'altres individuos que s'han elevat també sobre d'altres, y aixis fins á l'alsada de cinch sis y fins set homes.
Uns dels espectacles mes frappans, que mes intensa impresió produheixen en l'ánim del espectador, es quan una d'aqueixas elevadas agrupacions de cossos humans se'n va á terra. Suposém uns tres de nou á mitj fer y destinat á caure. Los quarts son ya á ocupar lo seu punt, y no obstant, los quints encare no son á mitj camí; pujan ab desconfiansa pressentint una catástrofe inevitable. Lo recel s'ha apoderat dels castellers y fins del públich, que'l dona á compendre exclatant en un zum, zum, que no triga á ferse general. Han estat desacertats en escullir los que van á segons, puig un d'ells flaqueja d'una manera notable. Prou las crossas fan inaudits esforsos aixecant ab sos musclosos y nervuts brassos las aixellas del casteller, com puntalas servant un edifici que amenassa ruina, pero sos genolls van aclofanse per moments, son cos apareix doblegat y sa cara cau defallida com la de un Sant Crist, regalant gotas de suor. No obstant, los quints van pujant, perqué seria vergonyos tenir que desfer un castell sens acabarlo; mes quan los que pujan han passat ya del cap dels segons carregant sobre ells tot son pès, pès que ha estat la palla que ha fet decantar la balansa, l'infelis casteller agota l'últim esfors, se deix anar, los brassos de las crossas resultan impotents pera sostenir lo pesant edifici, y l'incomplert castell ve á terra fet un pilot de carn humana, los uns de cap, los altres de peus, los demés de costat, tots precipitanse vertiginosament cap á baix com xuclats per un profón abisme. Un crit d'impresió d'espant s'escapa de mil bocas, mentres una multitut de brassos, ab las mans aixampladas, s'alsan pera recullir en l'ayre als pobres castellers… Y la torre ha desaparegut com per art d'encantament, com si aquella mar de caps se l'hagués xuclada en son sí.
Entre tots los esports es potser lo mes atrevit y artistich. Yo crech que si s'ímportava al Regne Unit, los inglesos s'hi entusiasmarian y l'aclimatarian. La major part de la gent del camp, prefereix veure Castells á una corrida de toros ó de cavalls.
Los Castells es potser lo que ha dat mes anomenada á Valls. L'inmortal Clavé escrigué sobre ells una de sas mellors pessas musicals; en la guerra de Africa, tothom sab que'l general Prim se valgué dels aficionats que allí's trobavan pera escalar lo mur de Tetuán y plantar sobre ell la bandera espanyola, lo que deixá aterrats als moros, puig cregueren veurer un miracle portentós en l'atrevida empresa dels braus fills del Camp.
Una particularitat sobre'ls Castells. Los castellers comensan á donarse á l'afició desde sa mes tendre edat. Lo casteller, á set anys ya es enxaneta, á vuyt ó deu aixecador, á dotze para á dosos, á quinze á sisés, á divuyt á quints, y aixís anant baixant fins á arribar á baixos. De manera que aquest ofici, al revés de tots los altres, los aprenents comensan pel cap-de-munt. Quan l'aficionat á algun art ó professió vulga entrar com sol dirse per la finestra, se'l deu haver de posar á casteller.
Son los Balls ó Dansas populars, una de les costums mes típicas del Camp de Tarragona, essent Valls una de les localitats que ab mes gust y entusiasme s'han cultivat desde son origen, que data de temps inmemorable. En los temps presents, l'afició á aquestos tipichs espectacles ha anat cayent en desús, potser tal volta pera créuresels anacronichs avuy que'l afició del poble ha anat en aument, havense per lo tant refinat lo gust del publich en materia d'espectacles dramatichs. Pero no's troban tan oblidats, que'l foraster que's trobi en alguna festivitat important de las que celebra Valls, molt particularment en la de Sant Joan, no puga satisfer sa curiositat presenciant algun d'aqueixos curiosos y tipichs espectacles.
Los Balls, encare que no exclussivament propis del Camp de Tarragona, puig á Sans y en altres localitats de Catalunya s'han representat també, tenen d'aquí com si diguessem la carta de naturalesa, hi ha hagut una afició boija, (ja havém dit que van cayent en desús) y han atquirit tanta importancia en nostres festas Majors, que es ya corrent entre'l poble lo calificar de freda una Festa Major sense Castells, y sense Balls.
¿Quin es son origen? Molt lluny tal cop hauriam que anarlo á buscar. Tal volta en lo teatre de la antiguetat grega, en que's representavan las obras en ple ayre, sens cap aparato teatral dels d'avuy, potser en las Farsas Atellanas que durant los primers sigles de nostre Era se representavan en Roma escritas en llatí vulgar molt semblant á nostre llengua y per sa estructura á nostres Balls; potser en los mes moderns passos y misteris del antich teatre castellá. Siga com se vulga, puig lo camí de sa investigació apareix bastant laberintich, no poden menos de considerarse tals espectacles com á obras teatrals en estat rudimentari, pessas com no podían menos de ser aquellas que daren origen al art escenich, pedras sobre las quals se aixecá l'edifici avuy colossal y atmirable del Teatre. Com s'ha conservat aquest sistema rudimentari de representació, com ha vingut fins á nostres dias, dificil fora d'esplicarho. Tal cop lo portaren aquí'ls grechs ó'ls romans, y s'ha anat perpetuant degut á la gran necessitat que'ls habitants de nostre comarca han tingut de conservar sas costums, de ferlas reviure, de atmirar sas gestas, puig cap altre encontrada ha estimat tan com la nostre las sevas tradicions, las sevas costums y las sevas glorias. En aquest punt, podem ben dir que'l Camp de Tarragona es una regió dins d'una altre regió.
Un dels balls mes tipichs, mes oblidats y mes antichs, es lo Ball de Diables. Son origen deu anarse á buscar directament en l'Edat Mitja, quan las potestats infernals, los genis del mal, fraternizaban ab lo poble visionari y supersticiós, quan los dimonis, mercé al continuat tracte ab los humans, s'havian bestializat y perdut sa feresa, veninse á convertir en lo Pobre Diable que's veu enganyat per l'astut, y serveix de motiu de broma al poble que ya no'l tem y's burla del seu poder y de qui fins moltas vegadas s'aprofita pera portar á cap sas mes atrevidas empresas.
Com havem dit, aquest ball, es un dels menos representats. Sa influencia ha passat á tots los altres, puig tots, casi en absolut, han cregut indispensable anyadir un diable al personal, quina única misió consisteix en procurar conservar l'ordre entre'l publich, fer retirar la canalla que invadeixen lo terreno que'ls del Ball necessitan, y al final de tot, quan la representació está acabada, dir pel seu compte un parlament que cada hú se l'arregla á sa manera, y que casi tots resultan d'un color local bastant pujat y fins moltas vegadas personalissim.
L'erudit historiador D. Antoni de Bofarull, tenia sols una vaga idea del Ball de Diables, no sapiguent res mes d'ell que'l sentir anomenar vestit de Ball de Diables, al vestit que'l Diable porta en tots los altres Balls, segons relata en sa curiosa y entretinguda obra Costums que's perden y recorts que fugen. Nos estranya aqueix desconeixement del tal ball en una persona tan erudita y que tan bé y per experiencia coneixia las costums d'aquesta comarca, puig que en ella havia nascut y passat los primers anys de sa vida.
Lo Ball de Diables no es tan desconegut com suposa l'erudit historiador. Moltas son las personas que coneixém que l'han ballat, com ells diuhen, los quals recordan encare fracments de sos parlaments respectius. Los vestits que portavan los balladors, eran, com pot veures encare avuy mes ó menys alterat, en los que portan los Diables dels altres Balls, una especie de dominos vermells, sembrats de figuras raras y diabólicas cusidas sobre la tela, ab un caputxo ab molt punxa y dugas banyas molt llargas fetas de veyeta molt vermella. Prenian part en ell gran part de potestats infernals, quinze ó vint, ab Llucifer al cap, y á son costat, un individuo vestit de dona, també ab trajo infernal, á qui's dava lo nom de Diablesa. Lo mes caracteristich del Ball consistia en tirar moltas carretillas, en disparar molt de foch. A fins de que produissen major efecte, com se fa encare avuy, se valian d'un bastó ab una masseta al cap y un clau ó un bastonet que servint de fusell á la carretilla, impulsada per sa propia forsa, aquesta's posa á rodar vertiginosament produhint una vistosa roda de foch. Llucifer, á fi de distingirse dels demés, portava una masseta de colossals dimensions, molt parescuda á una massa d'esclar llenya. La Diablesa no tirava foch; la seva missió consistia en portar un llibanch ences y ab ell ficar foch ahont se li demanava, que acostumava á ser tan seguit, que no estava ni un moment parada, y era tal lo foch disparat, que'l lloch per ahont passava'l Ball de Diables se convertia en un verdader infern d'espurnas y un foch granejat d'explossions. Aixís donchs, entre'ls trajos y'l foch, calculis l'infernal aspecte que produhiria'l tal Ball, aspecte que ajudava á fer mes esgarrifador lo repicar desacompassat de dos tambals.
Al trobarse en alguna plassa ó encreuhament de carrers, ahont los espectadors eran en major número y'l lloch ho permetia, amaynava'l foch, y entre passada y passada se pasavan á declamar los parlaments. Aquets no eran sempre'ls mateixos, variavan á cada época y fins molts cops en cada localitat. A escepció dels diables primpcipals, cada escú se'l feya á sa manera, puig que encare que gent rústiga la que hi prenia part, no hi faltavan personas d'ingeni, que feyan molts cops motets relativament ben versificats y plens d'intencionats acudits. A son gust s'assignaban la representació de personatges odiosos de la época y fins molt sovint de personas de la localitat á quinas portavan malicia. Aixís, després de la guerra de la Independencia, se feu molt general lo fer Diable á Bonaparte, desfigurantli maliciossament lo nom. Un altre Diable l'increpava ab un motet que comensava aixins:
Malaparte es un Diable
que és pelut de cap á peus;
te una berruga á la panxa
com lo campaná de Reus.
Quan aquesta manera de ferir al próxim trascendia á la localitat, no deixava de portar malicias y malasvolensas entre uns y altres, tot lo qual feya que moltas vegadas lo ball acabés á garrotada seca.
Com tots, aquest ball s'aná desnaturalisant. Lo verdader ball primitiu, lo que's representava tal com son autor ó autors l'havian imaginat, no hi entravan per res alusions personals ni de cap manera. Los diables eran los verdaders diables que'ns legá la fantasmagórica Edat-Mitja, y'l ball, sembla que no tenia mes objecte que'l de preconisar ó simbolisar lo poder de Sant Miquel, á qui l'Iglesia ens representa aplastant al monstre ab sos peus y á la má l'espasa desenvaynada en actitut de ferirlo. Ayxis donchs, en lo verdader ball de Diables, Sant Miquel era'l personatge mes important, lo protagonista de l'obra. Quan tots los Diables havian acabat llurs parlaments recordant sas extraordinarias hassanyas y fen gala del seu poder, llavors Sant Miquel, desenvaynava l'espasa y arremetia contra ells d'una manera decidida fins á aterrarlos á tots, que fugian amedrantats de sa presencia y dels cops de sa espasa llensant crits aterradors, movent mes escantal, com encare avuy sol dirse, que un ball de Diables.
Se compendrá ab aixó que dit ball no es mes que un grotesch Misteri en lloor de Sant Miquel, fet tal volta per un poeta del poble, rustich y anonim, que beuria en las mateixas propias fonts dels Misteris teatrals de l'teatre espanyol antich. Per aixó he dit avants que es lo mes tipich de tots los balls, lo mes antich y lo que mes se pert, cedint lo lloch á altres mes literaris, pero que van perdent lo que tenian d'interessant: l'originalitat y'l caracte del poble que reflectavan.
Lo Ball que segueix al precedent en típica importancia, y que s'separa de tots per sa naturalesa, es lo que anomenavan de la Moxiganga ó Moxurranga. Aquest Ball, sense parlaments, consistia en portar á cap una série de exercissis de forsa, de destresa y d'equilibri, que requerian uns llarchs ensajos, los quals sols podian fer perfectament los individuos aficionats als Castells, ab los quals tenian dits exercissis gran semblansa. Ya fa alguns anys, en lo Circo Ecuestre de Barcelona, tinguerem ocasió de veure una numerosa troupe de gimnastas alarbs, que tot lo seu principal merit consistia precisament en fer los mateixos exercissis propis del Ball de la Moxiganga. Aixó ens feu pensar en la probalitat de que aqueix Ball tingués lo mateix origen que se suposa als Castells. Mes que Ball, donchs, lo de la Moxiganga, pot considerarse com un espectacle germá del de las torres ó castells.
Altre Ball sense parlaments es lo dels Bastonets, un dels que encare segueixen fense mes y que hem vist passejar alguna vegada pels carrers de Barcelona, segurament vingut d'algun poble de fora. Sos individuos, armats tots de curts, pero dobles bastons, van teixin y desteixin una capritxosa cadena, y á cada tom van trucanse mutuament ab los bastons, produhint un xec-xec que va seguint los compassos de la música que l'acompanya, que casi sempre es un violí, flauta, ó altre instrument cenzill. Lo dels Valencians tampoch te parlaments, constituhint exclussivament una dansa propia d'aquella regió, que'ls individuos ballan capritxosament vestits y acompanyanse ells mateixos ab música de castanyolas. Pero ben certament que'l Ball mes original y artistich dels faltats de parlaments, es lo de las Gitanas. Los individuos que'l componen, vestits tots de gitanas, s'agrupan enrotllant un pal plantat en terra del qual parteixen un número de fils ó cordons de variats colors tan gran com individuos composen lo Ball. Al só pausat y planyider d'una flauta ó altre instrument, las gitanas passan y traspassan creuhantse en totas direccions sens deixar lo cordó de la má fins que deixan llest y ben treballat un groixut cordó compost de tots los altres, en lo qual brillan tots los colors y tots los matisos que avants apareixian destriats. Hi ha una pausa; la música torna á tocar, la dansa segueix en direcció oposada, y en una altre estona, lo cordó torna á quedar desfet y cada individuo ab son respectiu fil á la má. Com suposará l'lector, l'execussió d'aquest ball requereix llarchs ensatjos y's fan molts embolichs y desgavells abans de lograr treballarlo ab la perfecció deguda.
Un dels balls ab parlaments que sempre m'han cridat mes l'atenció, es lo de Serrallonga, potser lo mes popular en lo Camp. La mala fama de que gosa Serrallonga entre'l poble, la deu en molta part á la representació d'aquets ball. Es mes lladre que Serrallonga es una frase molt corrent en la comarca y en molta part de Catalunya. Si anessim á investigar qui es l'autor d'aquest ball, tal volta hi trobariam un cadell, ó siga un partidari dels Felips, contra quin gobern protestá tan valerosament lo noble bandoler de Las Guillerias. Serrallonga apareix en ell com lo capitá de lladres mes terrible y encarnissat que imaginarse puga. Pera esser atmés en sa companyia se necessita ser un monstre. Tots los individuos, armats fins á las dents, se li presentan dient:
–Serrallonga Deu vos guard' y vos Joana també.
Y contesta Serrallonga:
–Deu vos guard', pero ¿qui sou?
–Yo soch aquell bandolé
Rocamora anomenat.
En parlant de Rocamora
tota la terra tremola.
Y comensan tots per un mateix istil á enumerar totas las sevas fetxorias; sos assalts en los camins, en los poblats y en las montanyas; sos robos, sos assesinats á dotzenas, revalisant tots en lo ser ferotges.
De morts ya n'he hi fet cuaranta
y de robos no se quants.Yo soch aquell bandolé
anomenat Simon Salas,
lo qui á l'edad de set anys
ya matava y deshonrava.Després d'haverlos robat
á tots los vaig llevá'l cap.
Y tots acaban:
Serrallonga;
si'm voleu á la vostra ronda
yo us prometo fer bondat.
Serrallonga los contesta alabantlos'hi la valentia y celebrant sos crims, essent de notar que com mes sanguinaris y despiadats se presentan, com mes llarga y repugnant es la llista de sos crims, mes bona acullida los hi dispensa Serrallonga. Y aixis van desfilant tots, un á cada passada, al so y compás d'una música marcial Tallaferro, Rocatallada, l'Astut, lo Petit Jornés, fins al valent Miquel Ganyada,
que es capás de partí á un home
lo mateix qu'una arengada.
Serrallonga, com tots, també conta la seva vida, comensant desde sa infantesa, guanyant á tots en lo número y criminalitat de sos mal-fets, fent també lo mateix la Joana y l'Hereuhet, fill dels dos, que promet continuar y fins esclipsar las glorias de sos pares, y quin paper desempenya un noy de pochs anys.
La complerta ignorancia de l'historia del autor d'aquest ball es en tot patenta. Lo crech en alt grau ignominiós per Catalunya, puig que tan despiadadament deshonra la memoria de un dels héroes més genuinament catalans d'aquellas revoltosas épocas. No obstant, los molts que enterats de la realitat histórica s'han fixat en aqueix vergonyós anacronisme, han esplicat al poble la veritat, y avuy son molts los pobles del Camp que no miran ab molt bons ulls que's balli aqueix ball.
Típich y curiós es també lo ball de Damas y Vells. Tócan lo violí y'l bombo, fan la passada, se quedan arrenglerats, para la música y surt un dels vells, que diriginse als seus companys, los enardeix en contra sas corresponents damas. Al mateix temps fa'l retrato moral de cada hú, presentantlos dignes de llástima com per inclinar lo públich de la seva part y guanyar forsa moral sobre las damas que tan han d'esgatissarlos. Aquest personatge ve á ser com lo prólech de la obra. Seguidament un'altra passada y surt un nou vell. Aquest se limita á contar sas propias desventuras, las tragerias que li fa passar la seva dama, que per cert son horrorosas, y mes encare si's te en compte que cada vell es amo de anyadir al seu gust totas las trifulgas que vulga. La seva dama surt enfurismada y comensa sa defensa ab la següent grossera parleria:
Calla vell de mala mena,
no'm bescantis pels carrers,
que t'en faré portar banyas
del indret y del revés.
Com ell li retreu los regalos de boda, ella's defensa dient:
Vestit, creu y arrecadas
á tu res no t'ha costat
que tot m'ho han comprat mos pares
amés del dot que m'han dat.
Y aixís, l'un fent carrechs y l'altre defensantse, pero sempre maltractanse, no paren fins á arribarse al demunt, lo que procuran evitar los demés companys calmantlos ab bonas rahons.
Altres parellas, comensan ab mes amor, com per exemple lo vell que surt dient á sa dama:
Valgam Deu que estich content
quan te veig tan fresca y guapa,
no hi ha jova en tot lo Camp
mes guapa ni mes hermosa
ni tampoch mes amorosa;
cert que n'estich emprendat,
per mí ets la perla d'Espanya,
no tinch prou ulls que mirat.
Y la dama, despreciativa com totas, li contesta:
¿Ets tan vell y llensas flors?
No sigas impertinent
que aixó es cosa de jovent;
vell no sigas enfadós.Si sabesses la tristesa
que tinch quan te'n veig aprop,
no'm vindrias al derrera
ballant com un burinot.
Y l'una parella derrera l'altre, totas acaban sas entrevistas de la mateixa manera, es dir, insultanse sempre y estirantse'ls cabells mes de una vegada. Per fi, los vells se decideixen á anar á trobar al senyor Rector perque vegi de posar pau entre'ls matrimonis, y'l bon sacerdot se decideix per enviarlos á la porra, tiránloshi en cara la imprudencia d'haverse buscat per mullers á donas tan jovas, ells, que'ls hi podrian ser avis. Igual intent portan á cap ellas, obtenint idéntich resultat, aixó es, la recriminació d'haver consentit en ser las esposas de homes tan carregats d'anys y de xacras. Tal es la moral de l'obra. Després, l'Arcalde, enterat pel Rector de lo que passa, surt enfurismat á posar ordre entre'ls desavinguts matrimonis, y ab aixó y un extravagant parlament, de color purament local, del Diable, s'acaba'l ball.
Numerosíssimas son las dansas populars que s'han ballat y algunas segueixen encare ballantse á Valls y demés poblacions, grans y petitas del Camp de Tarragona. Treball llarguissim seria lo de donar solzament una idea general de totas, cada una per sí. Las més modernas, com la de La Rosaura y la de La Sebastiana del Castillo, escritas en castellá, representan los primpcipals passos de la vida d'aquestas donas de fama popular. Altres, com la de Moros y Cristians y de Marcos Vicente, representan aventuras de cautius y batallas motivadas per conquistas y odis de rassa y de creencias. N'hi há una nutrida varietat: De Cercolets, de Cavallets, de Sant Joan, de Sant Llorens, de Pastorets, ball infantil, de La Mare de Deu, de Mossen Joan de Vich, de Sant Maigí, de Prims, de Las Galeras. Lo de la Verge de la Candela, molt preferit á Valls, etzétera, etz..
Per fi, Valls, la patria d'aquestas típicas costums, ha tingut un cultivador del género, molt popular per allá á mitjans del sigle. Me refereixo al celeberrim Marquet de la dona, poeta vulgar, pero no faltat d'ingeni, quals balls, quals romansos y satíricas coblas, li crearen una fama popularíssima en tota la comarca. Son romanso de las criadas y dels pobres, resultan unas sátiras de bastanta forsa.
Deu fassa que ab l'invasió d'altres costums que per desgracia ya's van aclimatant entre nosaltres, no s'acabin de perdre del tot tan tipichs y caracteristichs espectacles!
Are'ns toca parlar d'aqueixa antiguíssima costum de portar gegants y bestias grossas y casi sempre monstruosas y mitológicas devant de las professons. Ya sab tot hom que aqueixa costum no es sols propia y exclussiva de Valls, ni de Catalunya, sinó que moltas ciutats de las provincias de Llevant, posseheixen aqueixas tradicionals costums curiosas y enigmáticas.
Valls, com tantas altres ciutats, posseheix també un Gegant, una Geganta y un Gegantet, que se suposa fill dels dos mitológichs personatges. Amés, aixis com Vilafranca te un Drach, Reus una Mulassa, y altres ciutats altres bestias pel istil, Valls te una Aliga, ó sia la reyna de les aus. Aquestos Gegants surten al carrer molt pocas vegadas, y l'Aliga sols dos cops al any, per la festivitat del Corpus y per la de Sant Joan, en que la ciutat celebra sa Festa Major, en las quals acompanya á la professó en companyia dels Gegants. En la professó de Sant Joan es en la que juga mellor paper. Al trobarse l'Aliga devant de l'Iglesia del convent de las Mínimas, en un cantó del Pati, avuy Plassa de Prim, se posa á ballar, fen las delicias de la companya que al seu voltant en gran número s'arreplega. Pera prestar major atracció y bon efecte al espectacle, se vesteixen un bon número de noyets d'aligons ab trajos fets espressament, y's posan á ballar també sota las álas de la que s'suposa ser la seva mare. Ya pot pensar lo lector si aixó produhirá bon efecte á la canalleta y á bona part de gent gran, cenzilla y enamorada d'aquestas tradicionals costums. Quan balla l'aliga, que no es mes que per la professó de Sant Joan y en lo siti avants dit, se reuneixen al Pati tota la canalla de Valls. Es un espectacle que no se'ls ofereix mes que una vegada al any y se'n aprofitan. Acaban de prestar animació al lloch aquell, las dugas Collas de castellers, que en viva competencia, aixecan l'hermós castell conegut per cinch pilans de set.
¿Quin pot ser l'origen y significació de tan extranyas costums? En quan al origen creyém molt dificil la possibilitat de poderlo indágar ab tota certesa. Nosaltres suposem que'l tindrá en las antigas llegendas de Gegants y monstres, de las quals tantas mostras pot donarne lo Follk-lore catalá. Tots los pobles orientals han tingut creencias análogas. Los grechs y'ls romans, en sas mitologias, tenian també sers extranys, monstruosos y sobrenaturals que'ls seus Deus vencian y aterravan segons disposavan en sos designis. No es extrany donchs, que al Cristianisme hagin passat mes ó menos desfiguradas tals supersticions. Lo poble creyent, en son gran amor á son Deu y á sos sants, ha tingut necessitat de proclamar públicament son poder y sa grandesa posant á sos peus aqueixos extranys personatges y aqueixos repugnants y simbolichs monstres, significació del Mal-esperit, volguent significar aixís, que enfront la Divina Magestat, s'humillan y s'abaten totas las potestats d'aquest y del altre mon. Aixís se explica que molts dels Gegants sigan Reys, que'ls uns sigan negres en representació del Africa, que'ls altres de color de terra en representació del Assia, y que's representi l'América, com pot veures á Reus, en una Geganta india guarnida de plomas y un buyrach plé de fletxas á l'esquena. Aixís l'Aliga es també la reyna de las aus, y'l Drach, sabut es que segons la tradició, Sant Jordi matá aquell que no era altre cosa que'l mateix Diable transfigurat. Tal es en nostre criteri, l'origen y significació de tals costums.
Atenennos exclusivament á lo que pertoca á la ciutat de Valls, tenim que apuntar algunas particularitats que no deixan de ser interesants y que han de fer gracia segurament á qui no las conegui. Lo Gegant de Valls es conegut entre'l poble per lo Lladre-favas. Aném donchs á esplicar lo sentit d'aquest motiu. Valls te un barri situat á la vora del Francolí, á una hora y mitja de la ciutat, anomenat Picamoixons, en quin punt hi ha l'empalme dels Ferrocarrils del Nort ab los de T. B. F.. Donchs bé, quan aqueix barri celebra sa Festa Major, lo dia de Sant Joseph, Valls hi envia lo Gegant en representació de la ciutat. Tots los anys se cuida de portarli un sol individuo que fa'l camí ficat dins del colossal personatge. Després de assistir á la profesió, lo Gegant, portat pel individuo, com es natural, se n'entorna cap á Valls satisfet d'haver complert la seva misió. Se conta que un any, lo tal individuo, vegé al costat de la carretera un camp de faveras molt granadas, y fentli goig lo primerench llegum, deixá el Gegant al mitj de la via y's posá á cullir tavellas. Pero vetaquí que espiat per l'amo de la terra, ne doná part, lo qual doná per resultat trobar un gran farsell de tavellas sota las faldillas del Gegant. Y vetaquí que'l poble cregué que'l tal personatge havia sortit de Valls ab la sola intenció de anar á robar favas, y desde llavoras ensá que sols pel Lladre-favas se'l coneix.
Un altre cas mes comich y extráordinari que'l present se conta com á succehit, del qual fou héroe'l mateix personatge, y que al igual que'l que acabem de descriure, sols notém aquí com á mot de la fin y per apareixer relacionat directament ab aqueixa costum vallense.
Un día, la profesió del barri de Picamoixons havia acabat bastant tart, y era per allá entre dugas clarórs que'l gegant se'n entornava cap á la ciutat. Mes vetaquí que fou lo cas que un esmolet que venia de Valls, ó siga en direcció contraria al Gegant, al eixir d'un revolt de la carretera, se topá de cara ab aquell personatge que com per encantament se li presentava devant sos ulls. L'esglay del pobre esmolet sigué gran, esgarrifós. ¿Pera que li sortiria aquell extrany personatge? Potser en aquell moment vingué á sa memoria lo recort dels cuentos de encantaments, de aventuras misteriosas y de gegants y altres sers extraordinaris que de petit li havian preocupat la fantasia, y de cop y volta, en lo moment mes inesperat, se veya ell héroe d'una d'aquellas maravellosas historias. Aixís fou que pera fugir de totas las compromesas consecuencias que li podia portar l'aventura, instantáneament llensá la mola del coll, y confiant la salvació de sa persona á las sevas camas, se llensá camps á través com llebra perseguida per gossos corredors.
Inutil dir lo tip de riure que l'aventura feu fer al individuo que portava'l Gegant. Al ser á Valls esplicá á tothom lo succehit, que tothom celebrá ab grans riallas, al ensemps que'l pobre esmolet ab l'espant al cos y tremolant de camas, feya riure també als vehins de Picamoixons esplicant sa terrible y misteriosa aventura.
Venerandas costums de nostres avis: vosaltres que constituhiu la fesomia d'un poble amich del treball, del art y de las festas; vosaltres, que junt ab la llengua que parlém sou las últimas reliquias que'ns quedan de la Catalunya que fuig; vosaltres, que quan hauréu desaparescut del tot no quedará de nostre terra mes que'l sol sobre'l qual s'aixecava l'hermós y atmirat edifici de la Patria Catalana; yo, lo mes humil de vostres atmiradors, á la mida de mon escás valer, us dedico aquesta petita memoria, que tandebó sigués en los sigles vinents, la pedra plena de senyals per la qual l'arqueolech endevina tot un poble y tota una civilisació enterrat en las arenas del desert.
Cosme Vidal.
Alcover,
Maig de 1894.